La font del Peix

El Parc de les Set Fonts és una obra de Miquel Pallàs on s’hi barreja la idea de natura modernista i romàntica, buscant l’originalitat i la inspiració, amb els trets mes clàssics del noucentisme, que reivindica el seny i el progrés amb un ideal de vida democràtica. Repartits pel parc hi podreu llegir diferents pensaments, gravats a manera de frases lapidàries que reflecteixen molt bé la filosofia que les nacions només poden ser grans mitjançant una bona educació, dirigida i assequible a totes les persones.

Una taula rodona de pedra, amb els seus bancs circumdants, s’alça com si fos un eix vertebrador on conflueixen dues de les escales, a banda i banda, que donen accés al parc. Uns petits graons et guien a la gran esplanada on els set brocs que li donen nom no deixen de rajar enclavats al mur de l’escalinata principal.

Enfront d’aquesta taula s’enlaira també una glorieta com si fos la proa d’un vaixell que solca un mar de boixos per proclamar-se com l’edificació mes distintiva i peculiar del parc. Al costat dret, una vorada de boixos alts en semicercle acomboia la taula i la isola del parc. A la vora esquerra un mur de pedra, amb pilars a mode d’espiga com ornament, la protegeix de l’aparcament de cotxes i autocaravanes que té al damunt.

Una fita de pedra marca l’inici d’un pas empedrat, curt i estret, escudat enmig de tres grans plataners i un mur de pedra que va guanyant en alçada a mida que el camí davalla cap una plaça petita i rodona com la closca d’un cargol, on al centre de la seva espiral hi trobem mig amagada la Font del Peix.

Gravat al lateral del mur que suporta la font s’hi pot llegir l’any de la inauguració de la font i del parc en general, el MCMXXXIII, sota la figura d’un colom que porta al seu bec una branca d’olivera com a senyal que s’ha trobat la terra ferma després de navegar a l’Arca quaranta dies i quaranta nits a la deriva per les aigües del diluvi.

Un baix relleu amb la figura d’un jove Posidó esculpit al mur frontal de la font cavalca sobre l’esquena d’un peix, armat amb un trident forjat pels ciclops, que es capaç de fer brollar una deu d’aigua en qualsevol superfície de terra o pedra amb un sol cop de la seva vara i regalar-nos una font i oferir-nos la seva aigua amb una àmfora que sosté amb la ma dreta. Sota seu, el cap d’un peix de ferro colat, que bateja la font, obre la boca i escup un doll continu d’aigua, igual que una gàrgola vessa després d’una pluja abundant.

Al costat dret, la inscripció cisellada a la pedra EN RETROBAR LA MEVA LLIBERTAT TROBO LA MEVA CANÇÓ, amb clara tipografia noucentista, posa en relleu una sentència malauradament encara ara molt actual, on governs opressors abusen del seu poder i minven la llibertat del poble que els ha escollit, permetent-se empresonar la gent només per les pròpies idees, contràries a la seva ideologia.

Un banc en semicercle i respatllers de pedra volten la font com els escons on s’explicaven antigament els contes de la vora del foc, mentre l’olla penjada dels clemàstecs feia xup-xup damunt el caliu de les brases sempre enceses. Un banc rodó on no hi ha seients de privilegi ni favoritismes envers ningú que hi vulgui seure tranquil·lament a prendre la fresca. Una renglera de boixos vells, segurament amb els mateixos anys que el parc, envolten tot aquest espai per donar-li intimitat, però escarits i amb un color verd apagat i polsós, li donen una imatge una mica deslluïda i d’abandó.

Assegut de cara a la font, sota l’atenta mirada de la glorieta que fa de guaita, hi llegeixo l’únic proverbi visible des d’aquest punt, dels molts que hi ha repartits pel parc, SENSE HAVER SOFERT NO ES FAN COSES GRANS, i ara… no tinc gaires ganes de fer coses. Hi estic molt be aquí, ben repapat a l’ombra i sense patir gens ni mica.